Esperant la trucada

Ja fa un parell de dies que torno a estar en una d’aquelles situacions a la vida on les circumstàncies que t’envolten no et deixen seguir endavant, moure’t o retrocedir; només pots esperar. I esperar saben els que em coneixen bé que és quelcom que odio. I “esperar a què?” us preguntareu. Doncs esperar la trucada del milió. Quan has acabat de treballar per obligació sempre desitges que el temps que hagi de passar entre l’acomiadament d’una feina i l’arribada de la nova sigui el més breu possible, ara bé moltes vegades aquesta espera es fa interminable. No serveix de res tenir un títol universitari com a periodista, ni experiència als mitjans, ni ganes, il•lusió i disponibilitat total. No. En moltes ocasions diuen que el més important és estar en el lloc precís al moment adient. I com aquesta és una circumstància que no pots controlar directament t’has de resignar a que el telèfon soni un mati inesperat amb una proposta mínimament raonable. I aquesta és una “feina” horrible. Després d’escoltar dia si i dia també que la solució dels polítics per tal de que les persones a l’atur no ens desesperem ha de ser apostar per la formació, després d’haver enviat currículums a empreses que feia mesos ni tan sols coneixies i després de plantejar-te aquesta parada obligatòria com unes mini vacances, la desesperació per desaparèixer de les llistes de l’atur es fa insuportable. Contextualitzat per un moment de crisis evident, la situació és encara més crítica: no tan sols et desesperes perquè no saps viure –per sort o per desgràcia- sense treballar amb el que t’agrada sinó que la butxaca es va buidant. I ara què? Què fem mentre esperem la trucada maleïda? Doncs ens queden diverses opcions com buscar altres feines no relacionades amb el que t’has format (il•lògic), emprendre noves aventures no massa cares que tenies aparcades de fa temps (arriscat) o abandonar (catastròfic). Aquest última possibilitat és massa pessimista i conformista per algú que amb 22 anys només demana un espai per començar a menjar-se el món. Paciència esgotadora.