La doble moral televisiva

Sempre he volgut dedicar-me als mitjans de comunicació, i la gent que realment em coneix sap perfectament que vaig aprendre abans a canviar de canal que a poder caminar. Però durant aquesta setmana que he tornat de nou a les vacances forçades he recordat la doble moral de moltes de les persones que treballen a la petita pantalla. Torno a repetir que sóc un apassionat de la tele (tan criticada injustament, per cert) però alhora això no em nega la capacitat de poder ser crític amb el que veig i escolto. I últimament veig i escolto moltes barbaritats. La doble moral de la que abans us parlava consisteix en criticar el que fan els altres mentre tu fas el mateix però amb la barra d’afirmar convençudament que allò que fas és completament diferent a allò que acabes de deixar pels terres. Jo ja no critico els continguts dels programes del cor i fetge, ara el problema són les formes. Programes de matins protagonitzen picabaralles amb els de tardes, tot i sent de la mateixa cadena. Personatges de la faràndula més descafeïnada i descolorida es barallen amb col•laboradors que, segons els seus interessos televisius, carreguen o lloen als famosos de torn. Alguns periodistes d’aquests llencen la pedra dels falsos rumors i lapiden als qui, hores més tard, se’n fan ressò. Altres només menteixen conscientment per tal d’exaltar l’audímetre. La vida pública dels personatges sempre ha estat el blanc de comentaris i anàlisis, aturar aquest safareig és gairebé impossible però, no podem recuperar el sentit comú i desplaçar el “tot s’hi val”?