24 hores de crisi constant

Vaig a fer un cafè: compte, la crisi! Vaig a sopar a fora: compte, la crisi! Vaig a mirar-me roba: compte, la crisi! Penso amb un viatge: compte, la crisi! Vaig a passejar el gos: compte, la crisi! Començo a estar fart de tanta crisi, vull dir que començo a estar fart que, faci el que faci, tot tingui una relació directa amb la crisi...tot i això no estic dient que la crisi no existeixi, ni molt menys, perquè vulguem o no els diners mouen aquest món. Però el que si dic és que els mitjans de comunicació estem fent alguna cosa malament: n’estem parlant massa i exageradament malament. El fet de repetir a totes hores que vivim una època econòmicament complicada només fa que alarmar massa la població. Ara per ara tothom sap que ha de rebaixar despeses, que no és moment de vaques grasses, que ens hem de posar el cinturó i que la bonança econòmica està de vacances, però les multiversions de la crisi que oferim cada dia els mitjans no són ni molt menys receptes adequades per pal·liar-ne els efectes. Si cada vegada que intentem fer vida al carrer la consciència s’avança per alarmar-nos abans que ho faci la butxaca hi ha alguna cosa que no rutlla. Cadascú sap on apareixen els seus números vermells, sap què i quant pot gastar i per tant critico a totes aquelles veus que ens intenten posar la por al cos, la mala consciència al cap i la trampa a la butxaca. No crec que espantar-nos sigui el remei més adequat per afrontar aquesta època, tampoc crec que fer com si res sigui el millor camí però rodejar de prevencions populistes totes les nostres accions d’oci pot ser perillós. De pessimistes el món en va ple, d’optimistes ens en falten i ara més que mai.

Canvis a la Casa Blanca

Hem resulta curiós veure aquests dies que tothom parla d’Obama com si fos el president que tot país volgués tenir, com si tots visquéssim a NY i sabéssim perfectament què és el millor que li convé al ciutadà americà. Obama agrada, sí, i a mi també, i sobretot ens agrada perquè com plasmaven moltes columnes i tires còmiques aquests dies, el seu precedent, Bush, l’ha ajudat molt a fer-se “estimar”. Jo no seré qui farà un enèsim repàs de perquè ens pot anar bé que Estats Units tingui un president demòcrata, negre i preocupat per retornar la pau a Afganistan i a Iraq i revitalitzar l’economia mundial, sinó que jo vull destacar l’admirable vida política americana. Quina enveja! Sentiment de compromís quan les coses van maldades i ús de la política per canviar el romp del país. Si des d’aquí sempre critiquem el nacionalisme de bandera i la unió com a poble/país/estat/nació és perquè hi ha alguna cosa que no hem comprès del tot. Hauríem d’admirar i prendre’n exemple: els nord-americans van votar i ho van fer perquè volien, perquè hi creien i perquè accepten les normes de la política com el millor camí per a canviar el gir desconcertant de la Casa Blanca. Mentrestant nosaltres seguirem aprofitant els diumenges d’eleccions per criticar que “aquests polítics mai fan res de bo”, que “total el meu vot no val per res” i per bàsicament ignorar que tot el que passa al nostre voltant és perquè uns quan polítics ho volen així i que, només nosaltres, podem decidir arraconar-los...