Canvis a la Casa Blanca

Hem resulta curiós veure aquests dies que tothom parla d’Obama com si fos el president que tot país volgués tenir, com si tots visquéssim a NY i sabéssim perfectament què és el millor que li convé al ciutadà americà. Obama agrada, sí, i a mi també, i sobretot ens agrada perquè com plasmaven moltes columnes i tires còmiques aquests dies, el seu precedent, Bush, l’ha ajudat molt a fer-se “estimar”. Jo no seré qui farà un enèsim repàs de perquè ens pot anar bé que Estats Units tingui un president demòcrata, negre i preocupat per retornar la pau a Afganistan i a Iraq i revitalitzar l’economia mundial, sinó que jo vull destacar l’admirable vida política americana. Quina enveja! Sentiment de compromís quan les coses van maldades i ús de la política per canviar el romp del país. Si des d’aquí sempre critiquem el nacionalisme de bandera i la unió com a poble/país/estat/nació és perquè hi ha alguna cosa que no hem comprès del tot. Hauríem d’admirar i prendre’n exemple: els nord-americans van votar i ho van fer perquè volien, perquè hi creien i perquè accepten les normes de la política com el millor camí per a canviar el gir desconcertant de la Casa Blanca. Mentrestant nosaltres seguirem aprofitant els diumenges d’eleccions per criticar que “aquests polítics mai fan res de bo”, que “total el meu vot no val per res” i per bàsicament ignorar que tot el que passa al nostre voltant és perquè uns quan polítics ho volen així i que, només nosaltres, podem decidir arraconar-los...