Mas guanya, Tripartit mort, visca el Barça i manita

Catalunya està aquests dies en boca de tots. Diumenge eleccions; repassada de CiU al Tripartit. Nova etapa. Ahir dilluns; demostració magistral del Barça al Madrid de Mourinho. Manita.

Comencem amb diumenge. Hi ha moltes lectures dels comicis, uns diuen que els independentistes han guanyat vots, altres que n’han perdut molts, uns que la dreta guanya i altres només veuen que el Tripartit ja està mort, enterrat i enfonsat. La veritat és que no tornaré a fer el resum de la nit electoral perquè hi ha politòlegs i periodistes que el poden fer millor que jo. Però vull destacar 3 fets que crec que són importants. Els independentistes han tingut més oportunitats que mai de votar partits sobiranistes i finalment la voluntat no s’ha traslladat al Parlament: prioritzem la sortida de la crisi als referèndums? El partit considerat com anticatalà, el PP, ha fet els seus millors resultats: guanyen pel bilingüisme i el discurs contra la immigració o per les seves propostes de dretes anticrisi? I tercer, la gent vota i vota més: són vots per liquidar d’una vegada per totes el Tripartit i donar l’oportunitat, ara sí, a Convergència o perquè la gent vol provar les mesures econòmiques del senyor Mas? Jo crec que la majoria de gent no ha votat a esquerres o a dretes, sinó que ha apostat per la proposta més global i estèticament més potent per poder afrontar la recessió d’una manera més efectiva i eficaç. Adéu Montilla, hola Laporta, felicitats Camacho, ho sento Esquerra, ànims Herrera, compte Rivera i som-hi Mas.

I ara toca parlar del futbol i del bo. El bany culé de dilluns al Madrid va ser monumental. L’únic antídot que, per ara, sembla el més efectiu contra la crisi és el Barça. Títols, espectacle i bon joc, vibrant! Els de Pep Guardiola fan un futbol que jo no havia vist mai. No toquen la pilota, la acaricien i la mimen. No fan gols, fan exhibicions. Els jugadors són 11 però semblen 1. I les jugades són tècnicament perfectes i estèticament sublims. Vaja, un orgasme, com deia Xavi. Els culer som patidors -ahir fins el cinquè no respiràvem tranquils-, però també se’ns cau la llagrimeta quan els de la cantera marquen i ens encanta que els de Madrid lloïn el nostre equip. Ahir a la nit, rècord del "Punto Pelota" d’Intereconomia. Ens agrada la marxa, clar que sí! Com va dir Guardiola després del clàssic “deixem que el temps digui qui som” però Pep ara ja et dic gràcies, gràcies, gràcies, gràcies i gràcies.

Lo reconozco, yo no soy "NINI"

Parece que está de moda, que queda bien y que suma más que resta. Esto de ser NINI finalmente parece un “chollo”: no trabajas, no estudias pero la sociedad te entiende, los enterneces y además el gobierno te paga por ello. ¡Qué mal, cuántos años y euros perdidos en mi vida, qué desgraciado! ¡No me sé organizar, ya me lo decía mi madre! Llegar a los 24, tener una carrera, varias prácticas y trabajos y querer encarar tu vida no “se lleva” y además, parece que no sirve para nada… El gobierno de turno apoya a otros, a esos que – independientemente de sus complicaciones comprensibles- prefrieren aparcar los estudios, y apostar por el sofá –tele- videojuegos. Esa combinación ideal pero, según pensaba, poco práctica. Iluso yo (bueno yo y mis padres, compañeros y generación del SÍSÍ) porqué pensábamos que valía más eso de “si te lo curras, llegas donde quieres”, eso del “en esta vida todo tiene un precio” o el famoso “quien algo quiere algo le cuesta”. Pero bueno si las normas de juego están cambiando y yo he llegado tarde, pido poder “reconducir” mi vida. Pido que eliminen mi expediente del bachillerato, me anulen la carrera, mis prácticas no remuneradas y mis primeras experiencias laborales de 8horas diarias a menos de mil euros al mes. Seamos justos, con esta nueva vida quizá estaré más valorado que antes cuando quería oír: “tío, eres un partidazo”.

A ver; ¡Basta ya de gilipolleces! ¿Pero qué se creen, que nos chupamos el dedo? Yo no. Y no por nada, sino porqué no tengo el lujo ni el tiempo para hacerlo. Comentando el panorama con los míos llegamos a una idea clara: esta crisis económica, escudo de la actual precariedad laboral entre los jóvenes, acabará con nuestra autoestima. Ya no hablo de estar bien valorado, ahora hablo de poder ser valorado. Pasan los meses y mis amigos con una vida a las espaldas de trabajo y buenas formas se desmoralizan. El teléfono no suena, las ofertas de Infojobs no sirven y los años pasan. La llamada crisis económica tendrá sus efectos y uno de directo y fulminante será acabar con las ilusiones, proyectos y esperanzas de la gente. Y entonces, ¿Qué hacemos con nuestra generación, la currante? Tendremos que gastarnos el poco dinero que hemos ahorrado al no usar el transporte público para ir a trabajar en psicólogos y cafés de grupo para levantar cabeza? ¡Paso de terapias de pacotilla y chaiselongs antes de los 50!

Pasamos del “aquí hay genio y falta tu oportunidad”, al “aquí no hay nada, pero algo sacaremos”…

Campanya de porno, videojocs i orgasme

Una setmana després de l’inici de la campanya electoral catalana, les coses comencen a ser interessants. Hem deixat enrere els discursos políticament correctes i han començat els intents per ser protagonistes a tots els mitjans, menys TV3 per cert. Per culpa de la llei electoral, la televisió pública catalana es veu obligada a explicar per quota coses intranscendents i passar corrents per altres actes més interessants. Un de les protagonistes que volen aparèixer en campanya sigui com sigui és la pròfuga del PP, Montserrat Nebrera. La líder d’“Alternativa de Govern” vol un escó al Parlament i fins i, per fer-ho, intenta fer córrer per Internet un vídeo on en teoria protagonitza una pel·lícula porno. Un simulacre on Nebrera no es treu ni la tovallola, però com a mínim es fa notar. Aquesta senyora, de dialèctica increïble però sense un recorregut polític clar no acaba de trobar el seu lloc ni políticament ni pornogràficament parlant.

I no deixem les fèmines. Les joventuts del PPC han fet una “mala jugada” a la senyora Sánchez Camacho. Han inventat un videojoc on la presidenta dels populars catalans, com Lara Croft, mata, liquida a independentistes i immigrants il·legals. Quina divulgació política tenen aquests del PP! Acabar amb col·lectius i ideologies sense escrúpols, tot i que sigui a través de l’ordinador, diu molt d’un partir polític que intenta governar la Generalitat. La senyora Camacho vol fer desaparèixer els seus enemics “perillosos” deixant la tolerància i el diàleg a part. Això sí que és un partit democràtic!

I per últim; el plaer. Les joventuts socialistes han intentat fer una cosa molt i molt complicada: equiparar el vot al senyor Montilla, encara president de la Generalitat, amb la sensació de tenir un orgasme. Revolució dels sexòlegs d’aquest país! Demano que aquells que encara no hagin arribat a l’orgasme no es deixin guiar massa per aquest símil. O, si més no, esperem que l’ímpetu del primer secretari del PSC no sigui el mateix que el súmmum que nosaltres hauríem de posar al llit...

Entre fogones

Veía este fin de semana una de las tantas películas que últimamente, por convalecencia, me dedico a ver. Creo que las mejores películas son esas que cuando empiezas a verlas tus expectativas son patéticas y cuando acabas resultan mucho más interesantes, e incluso dices “¡Pues tampoco estaba mal”! Eso me pasó el sábado cuando vi - y ahora no os escandalicéis con el pedazo de referencia cinematográfica- Julie&Julia. Sí, reconozco que es una película que no va a marcar un antes y un después de cómo hacer un largo de 2 horas sin caer muerto de sueño, pero me gustó. Y me gustó, en primer lugar, porqué sale una de esas actrices que me tiene loco, loco, loco; Meryl Streep y porqué habla de algo que siempre me interesó, la cocina. Buena mezcla entonces.

Dicen que cocinar relaja, incentiva el ingenio y, cuentan las revistas, que está de moda. Yo creo que cocinar es la manera más fácil para descubrir en pocas horas si eres capaz de sacar de la nada (4 hortalizas y pasta) un plato interesante (salteado de lazos de colores con jardín de verduras a la vinagreta). Y hablando de cocinar, es una de esas tareas que mucha gente ve como un suplicio y muchos otros vemos como una auténtica válvula de escape de la vida sinsabor. Como pasa con el limpiar, el escribir o leer. Cortar, machacar, remover, cocer, calentar y sobretodo probar, mmm… ¡Chuparse los dedos es de lo mejorcito que hay en esta vida! Y creo además que si mi profesión como periodista desaparece –y como está el patio no lo veo yo muy lejano-, ¿Quién dice que no me podría poner delante de unos fogones?

El Papa, la Fórmula 1 i Barcelona

El Papa va arribar a Barcelona, va donar unes voltes a tota pastilla per l’Eixample, va dedicar la Sagrada Família i se’n va anar. Parlant 4 paraules en català, sent força esquerp, distant amb la gent i deixant que les monges només apareguessin per netejar una taula plena de vi. La visita de Benet XVII a la nostra ciutat no ha deixat indiferent a ningú, a creients, no creients i a la Barcelona que l’esperava i a la que no. Desenganyem-nos però aquests dies no s’ha parlat de fe, s’ha parlat de la jerarquia de l’església, de la institució caduca i del paper d’uns i altres en ple segle XXI. El Papa va convèncer a molts dels que van saludar-lo i aclamar-lo des del carrer però va empipar a aquells que veiem que l’església va per lliure, segueix allunyada, i aquells que considerem que la misogínia segueix present. Va defensar la família tradicional -que algú m’expliqui què és perquè encara no ho entenc- i va treure pit per la “vida” – no m’agrada que alguns s’omplin la boca amb la paraula “vida” i després condemnin determinades formes de viure-la-.

La visiteta del pontífex va servir per una cosa, això sí: per ensenyar la Sagrada Família al món, per demostrar que un monument universal i únic neix i creix a Barcelona i per demostrar que la idea d’un geni com Gaudí és una meravella sense complexes i feta amb esforç i temps, massa potser. Però tot plegat ha valgut la pena? La publicitat de la ciutat ha estat indiscutible, ha arribat a 100 milions de persones, però el rebombori previ a la seva visita crec que ha estat excessiu. Respecto i molt els discursos que defenses la fe, catòlica, apostòlica i romana perquè cadascú és lliure de creure amb un, cap o diversos Déus, però no m’agraden els discursos tradicionalistes que intenten imposar com a veritat absoluta de tot. Hem de passar d’imposicions arcaiques que es defenen justificant que són creients d’un Déu que, de fet, no sabem si estaria d’acord amb tot aquest panorama ...

Volando voy

Tengo a mí alrededor mucha gente que cuando tiene que volar se muere. Y se muere porqué cree que en los aires puede morir. El miedo a volar es un mal común entre algunos de mis amigos y por mucho que intente matar la fobia con eso de que “es el transporte más seguro” ellos siguen asustados, perdidos y atemorizados. Cada vez que oyen la palabra aeropuerto su cara se tiñe de blanco, sus cuerpo tambalean y su voz se entorpece. Pobres! Sí que es cierto que esta semana hemos visto en los medios distintos accidentes aéreos como el aterrizaje forzado de Sydney u otros mortales como los de esta noche en Cuba i Pakistan ,pero no podemos dejarnos llevar por la tragedia puntual que de vez en cuando azota la navegación aérea. Cuantos accidentes de moto y de coche hay en nuestro país a diario y, ellos y todos, seguimos conduciendo a lo loco y sin frenos?

Mis amigos los miedosos dicen que estos episodios que ven en las noticias no les ayudan a superar su miedo y algunos ya empiezan a rendirse. Yo les digo que les tienen que servir como terapia de choque y que no pueden hacer de la anécdota la tónica general. Mal vamos! No voy a dejar de volar porqué veo más accidentes. Negar el avión es negar una parte del mundo. No me creo los que dicen que volar es una experiencia extra sensorial, y tampoco esos que lo bautizan como algo tremendamente terrorífico. Volar sólo debe ser un momento de tránsito para acabar en un destino, como el ascensor que te lleva al ático o las escaleras mecánicas que te suben a planta decimocuarta. Así que menos miedos caperucita i más Valium!

TV3, la teva?

Durant aquest mes d’octubre TV3, la teva, la nostra, la de tots, ha estat la cadena més vista a Catalunya. És curiós veure com, davant l’oferta variada i peculiar que hi ha actualment, una tele pública d’una comunitat autònoma és la més vista pels seus habitants. Les cadenes públiques, i més encara amb publicitat ja no interessen a ningú. O això com a mínim passa a altres comunitats de les Espanyes com Madrid, Valencia, País Basc o Galícia, per exemple. Però sembla que els catalans també som diferents, sembla que guanyen els TN per davant dels Informativos del Piqueras o del Prats, que ens agrada més veure Ventdelplà que House o més Crackòvia i menys Felipe y Letizia. TV3, tot i això, té una audiència massa envellida. No ens enganyem però la majoria de joves catalans quan arriben a casa no miren el Bocamoll i el Divendres, no.

Com a referent informatiu i com a cadena anti premsa rosa TV3 és una de les millors, ho és i per això paguem, perquè ho sigui. Però com a televisió que arrisca pels nous formats, que intenta experimentar amb noves produccions, “la nostra” es queda enrere i va tard. No podem veure tota la vida els mateixos actors a totes les sèries, no podem escoltar els mateixos presentadors tots els matins i fer que TV3 sembli una televisió territorial i no la televisió d’un país que va canviant i que és plural. Qui no arrisca, no s’equivoca, qui no s’equivoca no sap què és el que no agrada i no saber-ho és no saber què li agrada realment al públic. Jo amb quedo amb TV3 perquè és la meva però li haig de ser infidel amb moltes altres. I és que potser el panorama televisiu és massa promiscu i jo busco massa varietat...

¡Qué viene el Papa!

Entre nosotros, qué palo hablar del Papa un miércoles por la mañana! Los que vivimos en Barcelona vemos como estos días la ciudad empieza a ser más pura y castra que nunca. La visita de Benedicto XVI hace estallar la revolución más devota y disfraza las calles de banderas cristianas que recuerdan al Vaticano. Yo no es que no espere al Papa -como proyectan distintas redes sociales- ; para mi como si viene cada semana, se hospeda en la Sagrada Familia y visita las Ramblas con el papamóvil.

Habrá gente, muy creyente, muy convencida, muy de "el club de Benedicto” que crea que su llegada es altamente positiva para la fe, pero yo creo Barcelona tiene que buscar sobretodo la rentabilidad de su visita. Que los hoteles se llenen, que la fe aumente el hambre en los restaurantes y que los paseitos del Papa ayuden a consumir. Eso sí sería una visita enriquecedora, beneficiosa, ferviente! Y además para unos, para los que no creemos en la religión como jerarquía pecaminosa, veremos enriquecer nuestra ciudad, y para otros, los que ven y creen, será un domingo mucho más completo, más devoto.

Con Dios!

Obama i Brasil

Aquest cap de setmana llarg ha passat una d’aquelles noticies que com a periodista sempre és agradable explicar. Poder dir que per primer cop una dona governarà un país és, com en el cas de Dilma Rousseff al Brasil , un fet excepcional. Sí, és trist però és així... I més encara quan al nostre país sembla que això no pugui passar en molts anys i mentrestant passi en un país com Brasil, que no fa masses anys el consideràvem com a subdesenvolupat. La prepotència dels europeus passa moltes vegades per ser cecs davant la realitat sud-americana que en moltes ocasions dona exemples d’ acceleració i renovació constant.

Sembla mentida com una cara com la de la nova presidenta brasilera pot arribar a ser el símbol del canvi d’un país que vol deixar enrere fracassos i vergonyes. Però agafar referents mediàtics no sempre surt bé. Preguntem-li al senyor Obama si creia que, dos anys després de ser nomenat president dels Estats Units, la seva credibilitat i confiança cauria estrepitosament com ho està fent. Avui dimarts es celebren les legislatives als EUA i la Michelle ja dubta si podrà o no guarnir l’arbre de Nadal de la casa Blanca aquest any. Obama cau, cau perquè la crisi l’ha empès i guanyat i perquè les cares venen molt però gairebé sempre acaben envellint. Anem fent un lífting als Obamas de torn o “el somni americà” que molts països somien es quedarà passat de moda.

Un mes

Pensar que el día tiene 24 horas y son demasiadas para no aburrirse. Esto es lo que he empezado a pensar estos días de reflexión, calma y sosiego que me esperan. Un mes dicen algunos que pasa muy rápido, los más entretenidos. Otros dicen que un mes da para mucho, los menos activos. Y otros dicen que un mes son sólo unos 30 días. Me tomo esta pausa casera como un parón obligado en mi agenda demasiado engordada los últimos meses. No se pueden tener dos trabajos y pintar el piso en el que te piensas mudar entre los fines de semanas que libras. No se puede llevar este ritmo durante 9 meses sin tomar aire -como si de un parto se tratara- y no acabar medio turulata o turulata y medio. Muchos de mis amigos me han aconsejado que “mire todas esas pelis que siempre he querido ver”, que lea esos libros que me he dejado en la mesita y que me saque de una vez por todas el carné de conducir. Bien, queridos, lo haré. Todo? Si puedo, pero, a su debido tiempo… Tranquilitos. Ahora es momento de aprovechar eso que muchos desean y no pueden cumplir: vivir a cuerpo de reí durante un mes, pidiendo, no haciendo y descansando. Mi cuerpo no está acostumbrado a tanta placidez veneciana pero creo que no tardará mucho en hacerlo. Tiempo al tiempo y el tiempo sólo, un mes. Espero!