AR marca, producto ¿estilo?

Si hay una mujer en televisión que intenta, mañana tras mañana, marcar tendencia esa es Ana Rosa Quintana. Dejando atrás su faceta como presentadora de Tele5, cierto es que sus trajes y zapatos son parte indispensable de su armas para conquistar a la audiencia. Su estilo ha cambiado mucho – es mejor no recordar sus primeros trapitos televisivos porqué son muy dudosos - pero des de su llegada a las mañanas televisivas AR pisa fuerte, sabe pisar y hacerlo con clase.

Manolo Blahnik puede estar contento, Ana Rosa lo publicita a diario, pero también pueden estar satisfechos todos esos que creían que una mujer que ha pasado los 50 aún puede hablar vistiendo. Sino son las gafas a juego, son los vestidos de cóctel a las 12 del mediodía, los complementos varios o sus llamativas medias tricolor. Se pasea por el plató como si de un photocall se tratara, cruce de piernas, sonrisa de foto (para su revista o no) y movimiento de cabeza derecha/izquierda para mostrar su nuevo corte de pelo. ¿Naturalidad que marca tendencia o estilo demasiado forzado?
AR ya es producto, marca y queramos o no, referente. No referente de niñas de 20 con habitaciones llenas de revistas de moda pero si de mujeres de más de 40 que creen que la Quintana, como dirían ellas, “va a la moda”.

La doble moral televisiva

Sempre he volgut dedicar-me als mitjans de comunicació, i la gent que realment em coneix sap perfectament que vaig aprendre abans a canviar de canal que a poder caminar. Però durant aquesta setmana que he tornat de nou a les vacances forçades he recordat la doble moral de moltes de les persones que treballen a la petita pantalla. Torno a repetir que sóc un apassionat de la tele (tan criticada injustament, per cert) però alhora això no em nega la capacitat de poder ser crític amb el que veig i escolto. I últimament veig i escolto moltes barbaritats. La doble moral de la que abans us parlava consisteix en criticar el que fan els altres mentre tu fas el mateix però amb la barra d’afirmar convençudament que allò que fas és completament diferent a allò que acabes de deixar pels terres. Jo ja no critico els continguts dels programes del cor i fetge, ara el problema són les formes. Programes de matins protagonitzen picabaralles amb els de tardes, tot i sent de la mateixa cadena. Personatges de la faràndula més descafeïnada i descolorida es barallen amb col•laboradors que, segons els seus interessos televisius, carreguen o lloen als famosos de torn. Alguns periodistes d’aquests llencen la pedra dels falsos rumors i lapiden als qui, hores més tard, se’n fan ressò. Altres només menteixen conscientment per tal d’exaltar l’audímetre. La vida pública dels personatges sempre ha estat el blanc de comentaris i anàlisis, aturar aquest safareig és gairebé impossible però, no podem recuperar el sentit comú i desplaçar el “tot s’hi val”?

Si tens temps lliure, no pensis massa

Uns mesos després d’aquell neguit per no trobar una feina, sembla que les coses comencen a millorar. No vull optimitzar al màxim aquesta nova situació, però mentiria si digués que no estic millor que l’últim cop que us vaig escriure. Moltes coses han passat durant aquest mesos, quan no tens feina passa gairebé el mateix al teu voltant però acostumes a donar-hi més importància a allò més insignificant. M’explico. Quan la teva vida està plena d’activitats obligatòries -llevar-se per anar a la facultat, treballar 8 hores al dia, per exemple-, deixem irremediablement de banda les qüestions personals. Ara bé, quan aquestes obligacions disminueixen els problemes més “psicosentimentals” guanyen terreny perillosament: No és el mateix platejar-te els pros i contres d’una nova relació amorosa quan tens tot el dia per pensar-hi que fer-ho quan intentes desfogar-te amb algú fent un cafè de 5 minuts; No és el mateix esperar una trucada mentre estudies o t’emprenyes amb el teu cap que quedar-te durant hores mirant la pantalla del mòbil; No interpretes de la mateixa manera les quatre paraules que la parella t’ha dedicat mentre arribes tard a una reunió que fer-ho mentre veus passejar el núvols. Per tant entre les moltes coses que he fet aquest temps d’esbarjo forçat ha estat pensar massa i actuar poc, per mandra, per no perdre l’hàbit a no fer res. He dedicat massa temps a la cafeïna reflexiva i massa poc a l’oci de profit. No dic que hagi desaprofitat el temps però si que n’he dedicat massa a fer-me passar per psicòleg de relacions i autodiagnosticar-me. Des d’aquí, doncs, animo a tots aquells/es que ara disposeu de molt temps lliure a que no penseu gens en buscar la lògica als sentiments d’uns i altres, aprofiteu les hores fent altres coses. Per malpensar de ximpleries ja hi haurà temps...

Esperant la trucada

Ja fa un parell de dies que torno a estar en una d’aquelles situacions a la vida on les circumstàncies que t’envolten no et deixen seguir endavant, moure’t o retrocedir; només pots esperar. I esperar saben els que em coneixen bé que és quelcom que odio. I “esperar a què?” us preguntareu. Doncs esperar la trucada del milió. Quan has acabat de treballar per obligació sempre desitges que el temps que hagi de passar entre l’acomiadament d’una feina i l’arribada de la nova sigui el més breu possible, ara bé moltes vegades aquesta espera es fa interminable. No serveix de res tenir un títol universitari com a periodista, ni experiència als mitjans, ni ganes, il•lusió i disponibilitat total. No. En moltes ocasions diuen que el més important és estar en el lloc precís al moment adient. I com aquesta és una circumstància que no pots controlar directament t’has de resignar a que el telèfon soni un mati inesperat amb una proposta mínimament raonable. I aquesta és una “feina” horrible. Després d’escoltar dia si i dia també que la solució dels polítics per tal de que les persones a l’atur no ens desesperem ha de ser apostar per la formació, després d’haver enviat currículums a empreses que feia mesos ni tan sols coneixies i després de plantejar-te aquesta parada obligatòria com unes mini vacances, la desesperació per desaparèixer de les llistes de l’atur es fa insuportable. Contextualitzat per un moment de crisis evident, la situació és encara més crítica: no tan sols et desesperes perquè no saps viure –per sort o per desgràcia- sense treballar amb el que t’agrada sinó que la butxaca es va buidant. I ara què? Què fem mentre esperem la trucada maleïda? Doncs ens queden diverses opcions com buscar altres feines no relacionades amb el que t’has format (il•lògic), emprendre noves aventures no massa cares que tenies aparcades de fa temps (arriscat) o abandonar (catastròfic). Aquest última possibilitat és massa pessimista i conformista per algú que amb 22 anys només demana un espai per començar a menjar-se el món. Paciència esgotadora.